La GI-682 entre Blanes i Tossa: postal natural davant la saturació veïnal

Mentre a les xarxes es celebra la carretera com una de les més boniques d’Espanya, els veïns que la fan servir cada dia coneixen una altra realitat: trànsit intens, aparcament escàs i seguretat compromesa a l’estiu

La GI-682 acaba de rebre l’etiqueta de «una de les carreteres més boniques d’Espanya» en un reportatge de 20minutos que exalta el seu tram entre Blanes, Tossa de Mar i Sant Feliu de Guíxols. El reclam turístic és innegable: 365 corbes en 21 quilòmetres, vistes al Mediterrani, el massís de Cadiretes com a teló de fons.

Però aquesta postal té un revers. Per a qui viu a Blanes o a qualsevol dels municipis que travessa, la GI-682 no és un decorat: és la via que connecta feina, escola, hospital i comerç. I a l’agost, quan arriba l’allau de vehicles atrets pel «slow driving», la infraestructura mostra les seves costures.

El turisme de carretera com a fenomen

El concepte de «slow driving» —gaudir sense pressa de vies secundàries amb corbes i paisatge— ha crescut els darrers anys a Espanya. La GI-682 s’hi ajusta perfectament: una carretera estreta, sinuosa, amb canvis constants de rasant i pendent, acabada el 1931 després d’un projecte complex per l’orografia del terreny.

El que per a un motorista o un turista és una experiència, per al resident és una via amb limitacions objectives. La mateixa estretor que fa atractiu el recorregut dificulta l’avançament, multiplica el risc en cas de distracció i converteix qualsevol incident menor en un embús de quilòmetres.

A l’estiu, el volum de trànsit es dispara. Els miradors naturals —com el de la cala Pola, citat al reportatge— es converteixen en punts de congestió improvisada, amb vehicles estacionats en voral o en zones no habilitades.

La pregunta de fons: inversió proporcional a l’ús?

Si la GI-682 es promociona com a reclam turístic, la pregunta cívica és si rep una inversió equivalent en manteniment, senyalització, seguretat i gestió de la mobilitat. El tram entre Tossa i Sant Feliu va ser un repte d’enginyeria fa gairebé un segle; avui, el repte és gestionar un ús mixt —turístic i quotidià— sense que un penalitzi l’altre.

No consten dades públiques recents sobre accidents, inversions en millores o plans de mobilitat específics per a aquesta via durant la temporada alta. Tampoc no hi ha constància de mesures de regulació d’aparcament o de reforç de vigilància en els punts més conflictius.

El que sí consta és que la carretera segueix sent la mateixa: estreta, amb 365 corbes, sense alternatives reals per a qui ha de desplaçar-se entre municipis de la Costa Brava.

Turisme i vida local: equilibri o tensió?

La tensió entre l’atractiu turístic i la funcionalitat diària no és exclusiva de la GI-682, però aquí es fa especialment visible. Una via que es presenta com a experiència de «slow driving» exigeix, per definició, circular amb calma, aturar-se, contemplar. Una via que serveix per anar a treballar exigeix fluïdesa, previsibilitat, seguretat.

Quan ambdós usos coincideixen —com passa cada agost—, el resultat és una fricció que no es resol amb rètols turístics ni amb reportatges elogiosos. Es resol amb inversió, planificació i criteris clars sobre quin model de mobilitat es vol per a la Costa Brava.

Mentrestant, la GI-682 segueix sent dues coses alhora: una postal per a qui la visita i una infraestructura insuficient per a qui la viu. El repte és decidir si es vol gestionar aquesta dualitat o simplement celebrar-la.