L’ecògraf de l’Oncolliga a l’Hospital de Blanes: una gran notícia que amaga una vergonya estructural

El col·lapse de les urgències, les llargues esperes i la pèrdua de serveis a l’hospital comarcal demostren que la salut dels veïns de la Selva no pot dependre de la caritat privadora

L’Oncolliga Girona ha donat 24.502 euros perquè l’Hospital de Blanes estreni un ecògraf per a pacients oncològics. El gest és lloable, encomiable i absolutament necessari. Gràcies a aquesta fundació, el dispositiu millorarà la col·locació de vies centrals en persones amb malaltia oncològica, una millora assistencial indiscutible que han recollit diversos mitjans. És una magnífica notícia per al municipi i, sobretot, per als pacients que es beneficiaran d’una atenció més precisa. Ningú no hauria de restar mèrit a una entitat que posa els fons allà on el sistema públic no arriba.

La virtut del gest i la seva ombra

Però la virtut del gest té una ombra allargada. El problema no és la generositat de l’Oncolliga, sinó el que aquesta revela sobre el nostre model sanitari de proximitat. Agraïm la donació i, alhora, normalitzem que sense ella aquest aparell tan essencial no hi seria.

Un col·lapse que patim a la pell

Perquè no ens enganyem: per als veïns de Blanes i de la comarca, la realitat de l’hospital és tossuda. És de sobra conegut el col·lapse estructural de les urgències, les llargues esperes que semblen eternes i la pèrdua progressiva de serveis mèdics. Tots els usuaris que hem necessitat anar-hi en algun moment ho hem patit a la nostra pròpia pell.

És una autèntica vergonya que un hospital comarcal com el de Blanes, que ha de cobrir i donar servei a tota la comarca de la Selva marítima, es trobi en aquesta situació de precarietat i, a sobre, hagi de dependre de la caritat o de donacions privades per poder atendre la gent com Déu mana.

Professionals lligats de peus i mans

La culpa d’això no és, ni de bon tros, dels professionals sanitaris. Els metges, infermers i personal de l’hospital fan el que poden —i més— amb els recursos que tenen. Però és evident que no poden oferir l’atenció de qualitat que voldrien si no disposen del material necessari i han d’esperar que passi un miracle, o que una fundació solidària decideixi fer una donació, per poder treballar amb dignitat.

Motius de sobres per a la protesta

Davant d’aquest panorama de precarietat crònica, és totalment normal, lògic i comprensible que els sanitaris es manifestin. De fet, s’ha fet evident en les mobilitzacions i jornades de vaga convocades per plataformes com el sindicat Metges de Catalunya o la Marea Blanca de la Selva Litoral, on s’ha denunciat precisament el cansament de les plantilles i el perill de les llistes d’espera.

Reclamacions com la campanya “Ni un minut més” neixen d’aquest mateix problema: els nostres sanitaris estan tips de fer hores extres i sobreesforços voluntaris per evitar que el sistema s’enfonse de tot a la nostra regió. És el que han de fer quan es veuen obligats a oferir un servei en aquestes condicions als ciutadans.

Una pregunta incòmoda per al futur

La pregunta cívica és legítima i no demana retòrica, sinó responsabilitat a l’Administració. Si aquest ecògraf és necessari per als malalts de càncer, per què el sistema públic no l’ha comprat abans? El que està en joc no és el gest d’avui, sinó el model de demà. No podem permetre que la salut dels nostres veïns depengui de la filantropia mentre els serveis públics es desmantellen.