L’Institut Coordenades destaca la complexitat de l’accident ferroviari d’Adamuz

L’Institut Coordenades assenyala que totes les hipòtesis sobre l’accident ferroviari d’Adamuz continuen obertes

Més de dos mesos després del tràgic accident ferroviari d’Adamuz (Còrdova), en què van perdre la vida 46 persones, la investigació continua sense una conclusió clara i manté obertes múltiples hipòtesis sobre les causes del descarrilament, segons una anàlisi elaborada per l’Institut de Coordenades de Governança i Economia Aplicada, que adverteix de la complexitat del sinistre i de la manca d’evidències definitives fins al moment.

El succés continua sent investigat per dues vies paral·leles: la tècnica, a través de la Comissió d’Investigació d’Accidents Ferroviaris (CIAF), i la judicial, al Jutjat d’Instrucció número 2 de Montoro. L’Institut Coordenades indica que ambdues coincideixen en un punt clau: cap de les línies d’investigació es pot confirmar ni descartar completament per ara, fet que evidencia la dificultat d’esclarir el que ha passat.

Segons l’estudi, després de descartar-se la hipòtesi de sabotatge, el focus se situa en causes de caràcter tècnic. Entre aquestes, destaquen quatre grans escenaris: la ruptura d’una soldadura o del mateix rail, un possible error en l’aparell de via, l’existència d’un element desprès del tren que provoqués un enganxament, i un defecte estructural en el material ferroviari.

Una de les hipòtesis que més atenció ha rebut és la possible ruptura d’una soldadura entre trams de rail. No obstant això, els experts consultats adverteixen que aquest tipus de fallada, per si sola, difícilment explicaria un accident de tal magnitud. En condicions normals, una ruptura de rail sol provocar incidències menors, especialment en entorns de baixa velocitat, i no descarrilaments de conseqüències tan greus.

Una altra de les línies d’investigació apunta a un possible error en l’aparell de via, concretament en el sistema d’agulles que permet el canvi de carril. Un mal funcionament podria haver provocat que part del tren seguís una trajectòria diferent de la resta, generant el descarrilament. En aquest context, també pren rellevància la hipòtesi d’un “enganxament”, és a dir, que algun element del tren —possiblement solt o mal fixat— impactés contra la infraestructura, desencadenant una reacció en cadena.

Aquesta última teoria es veu reforçada per diversos indicis recollits després de l’accident. Alguns viatgers van assenyalar vibracions anòmales durant el trajecte, i en un túnel proper al punt del sinistre es van trobar restes metàl·liques que podrien estar relacionades amb el tren. A més, tècnics desplaçats a la zona van detectar danys significatius en travesses abans del lloc del descarrilament, compatibles amb l’impacte d’un objecte contundent.

L’informe també contempla la possibilitat d’un defecte en el rail, vinculat a alteracions en la seva estructura interna. En concret, es menciona la presència de martensita, un material extremadament dur però fràgil, que podria haver compromès la resistència del carril davant les exigències del pas del tren a alta velocitat.

Malgrat totes aquestes hipòtesis, l’Institut de Coordenades insisteix que cap pot considerar-se concloent en aquest moment. La investigació apunta més aviat a un escenari en què diversos factors podrien haver coincidit, augmentant el risc fins a desembocar en l’accident. Aquesta visió reforça la idea que el sinistre no respon a una causa única, sinó a una possible combinació d’errors tècnics i circumstàncies concurrents.

En aquest context, els experts fan una crida a la prudència i a evitar conclusions precipitades. Subratllen la necessitat de permetre que les autoritats competents treballin amb independència i rigor per esclarir el que ha passat. La CIAF disposa d’un termini de fins a un any per emetre el seu informe definitiu, tot i que s’espera que pugui aportar llum sobre les causes abans del proper mes de juny. Mentrestant, l’accident d’Adamuz continua sent objecte d’anàlisi tècnica i debat públic, amb l’objectiu d’identificar les causes reals i evitar que una tragèdia d’aquestes característiques torni a repetir-se.