Lola Herrera protagonitza ‘Camino a la Meca’ al Teatre Goya, un cant a la llibertat

ACN Barcelona – El Teatre Goya ha presentat aquest dimecres el muntatge ‘Camino a la Meca’, una obra d’Athol Fugard amb versió i direcció de Claudio Tolcachir, que es podrà veure fins al 24 de maig. Protagonitzada per Lola Herrera i amb Natalia Dicenta i Carlos Olalla, és una història inspirada en una dona real sobre la llibertat i el dret de viure la vida com cadascú decideixi. La protagonista és Helen Martins, una escultora sud-africana que es va rebel·lar contra els estaments de la seva època. L’obra és un cant a la llibertat i mostra la sororitat entre dues dones contra la injustícia. Precisament, amb aquest muntatge, Lola Herrera i Natalia Dicenta, mare i filla, comparteixen escena després de 20 anys amb uns personatges a la recerca del seu destí.
En roda de premsa, la destacada actriu Lola Herrera s’ha mostrat “honorada” de poder interpretar el paper d’una dona real que es va enfrontar a tot “per poder fer el que realment volia”.  L’actriu ha destacat l’amistat “meravellosa” que manté el seu personatge amb el de Natalia Dicenta. “Hi ha una comprensió sobre la vida. Lluiten pel que les dues pensen que s’ha de fer”, ha apuntat.

Herrera ha indicat que l’obra parla de la vellesa, del que significa a la societat actual i les cures. “És com si poguessin fer de tu el que volguessin”, ha dit sobre la vellesa.

Dicenta ha destacat la sororitat entre les dues dones. “Una d’elles representa la llibertat d’escollir la decisió de com vols viure la vida o fins i tot de com vols deixar de viure”, ha apuntat. En aquest sentit, ha parlat d’una amistat intergeneracional i que cada dona esdevé una “fortalesa” per a l’altra. “Una pels anys que té ja ha trobat la seva Meca a la vida, l’altra encara la busca perquè es troba amb problemes. Són personatges complexos, amb moltes capes. Éssers humans a la recerca de la seva pròpia veritat i de la realització personal”, ha defensat l’actriu i filla d’Herrera.

Davant d’aquestes dues dones compromeses amb el seu destí i amb la llibertat hi ha el personatge de l’actor barceloní Carlos Olalla. El pastor representa la societat retrògrada que, d’alguna manera, oprimeix a les dues dones. “El meu personatge representa l’església més formal i rígida, que està marcada per la forma”, ha explicat l’actor. Segons ha relatat, aquest pastor veu a la Helen, una dona lliure, com una “amenaça” pel control que ell vol tenir de la comunitat.

En qualsevol cas, l’obra planteja un camí cap a la Meca, on cada espectador interpretarà què és la Meca. Per Dicenta, la Meca és el propòsit de cadascú a la vida, quelcom profund i existencial. “El meu personatge encara està buscant el sentit, té buits i lluites existencials. Està en guerra perquè encara no ha trobat el seu propòsit”, ha indicat.

L’apartheid viscut a Sud-àfrica el segle passat, no és un tema fonamental de l’obra, però s’hi “respira” perquè la narració es desenvolupa en aquest context. “El personatge del pastor representa el poder de l’església tradicional, racista, xenòfoba i homòfoba. En un poble petit on el poder absolut el té l’església, podem veure una dona que decideix ser lliure i que es posa en problemes per lluitar per la llibertat”, ha expressat Dicenta.

Herrera, de 90 anys, ha garantit que continuarà als escenaris mentre pugui fer la “feina en condicions”. Després d’explicar que el seu secret per mantenir-se en forma és la “genètica”, s’ha mostrat molt agraïda pel suport del públic. També ha aplaudit haver pogut treballar amb Claudio Tolcachir.

Mare i filla ja havien treballat plegades en el passat. Però feia 20 anys que no ho feien. Herrera ha dit que s’entén molt bé amb la seva filla dalt de l’escenari i que l”’admira” ple “talent natural” i el treball que fa. “Els dos personatges estan molt relacionats, amb empatia i complicitats, l’afiliació queda fora”, ha dit Dicenta.

Durant la roda de premsa, els intèrprets Lola Herrera, Natalia Dicenta i Carlos Olalla han lamentat el moment convuls que viu el planeta en l’actualitat i l’ascens de l’extrema dreta. Per això, han defensat que el teatre ha de plantejar preguntes i interpel·lar l’espectador.